Ella ha après que ha de ser una nina bona, asseure’s a l’escola com els altres, sense destacar massa. El seu entorn li ha inculcat que ha d’anar a la universitat, formar una família i treballar del que ha estudiat fins que es jubili. I llavors sí. Llavors podrà relaxar-se i finalment viure una “merescuda” felicitat.
Però Julia vol ser feliç ARA. Ara que és mamà de dos preciosos fills, Noa i Leo.
Vol posar al servei dels altres els seus talents i gaudir cada minut de la seva vida amb això.
I desitja que els seus fills se sentin estimats pel que són, no pel que es van guanyant dia a dia. Al cap i a la fi, l’amor de Julia pels seus petits és aquí. No desapareix, no minva, no es fa major o menor segons els mèrits de la setmana.
Desitja que els seus fills tinguin esperança, una infància feliç que generi una adultesa també feliç i sense pors.
Ser feliç ara no és el que ella ha escoltat en el seu entorn.
“Ser feliç per què? Així com està el món? És això el que inculcaràs als teus fills? Què la vida és fàcil i senzilla? Què han de confiar en el seu instint, en el seu ritme, en el seu amor propi?”.
Julia sap que per a aconseguir tot això, per a donar la volta al conte que li han estat contant des de petita i que fa molt temps que ja no es creu, necessita fer un “reset”.
Reiniciar els hàbits, les creences i els mantres apresos. Deixar de viure en manera automàtica i estar present. Viure ARA de manera conscient i plena.
No és un canvi que pugui fer-se d’un dia per a un altre, però ella sap que val la pena. I per a això, Julia té aliats.
– Mamà juguem a les gràcies? – diu Leo a la sortida de l’escola.
– Sí, sí, mamà! Juguem! – afegeix Noa.
– Val, juguem … Leo per què dónes avui les gràcies? quines coses agraeixes que t’hagin passat avui? i a tu, Noa?
“Mamà, he ficat un golàs en el pati”. “Mamà, avui hi havia truita de patata en el menjador i he repetit dues vegades”. “Mamà, has vingut a buscar-nos i dono les gràcies perquè això em fa molt feliç …” gràcies, gràcies, gràcies, mamà!
Julia somriu de retorn a casa amb els seus fills. L’amor l’envaeix. Sent que el petit ritual de “donar les gràcies per una cosa bonica que ha passat avui” que comparteix amb els seus fills és una llavor de felicitat plantada.
Ells tindran totes les possibilitats del món. I ella desaprendrà per a tenir-les també.
“En el més feliç dels nostres records de la infància, els nostres pares eren feliços també”. (Robert Brault).
