– Fill, tant de bo arribi el cap de setmana per a llegir junts aquest llibre que tant t’agrada.

– Tant de bo, papà.

– Fill, quines ganes tinc de descansar una estona. De parar una mica aquesta velocitat, de celebrar l’aniversari amb la teva mare i fer una gran festa per als tres.

M’agradaria sortir de la rutina per un moment i tenir més temps per a tu i per a ella. Tant de bo arribi el dia en què puguem aixecar-nos sense presses, desdejunar i riure’ns junts. Cantar cançons i desafinar.

Tant de bo arribi el dia en què puguem mirar per la finestra i sentir tranquil·lament el sol en la pell. El dia en què respirem aire net i ens sentim agraïts. I ens parem un moment a pensar-lo: Gràcies pel sol. Per l’aire. Per poder respirar.

Tant de bo aquest dia nosaltres callem i el món parli. I els arbres somriguin. Els ocells volin feliços i cantin fort. I que res ni ningú els interrompi. Ni cotxes, ni avions, ni embussos, ni sirenes … Tant de bo aplaudim tots junts des del balcó per estar vius i per poder gaudir-lo.

– Fill, tant de bo arribi el dia en què ens adonem que aquest planeta és prestat, i que aviat passarà a vosaltres i als vostres fills i néts. I que entre tots podem respectar-ho i cuidar-ho. I que és un regal.

Tal vegada aquest dia valorem el que no es pot comprar amb diners. Les abraçades, els petons, els secrets en veu baixa a cau d’orella. El silenci. Els moments en família. L’afecte dels avis i les carícies. Mirar-se als ulls sense pantalles i simplement sentir-se. Estar.

Tant de bo un dia no ens hàgim d’identificar amb el que fem, sinó amb el que som.

– Papà … en el col·legi m’han donat una carta. Diuen que els éssers humans ens estem posant malalts. I que per a curar hem de quedar-nos tots a casa i no sortir. Tal vegada quinze dies. Tal vegada un mes … Papà …

– Sí, fill?

– Papà, crec que el dia de què tant parles per fi ha arribat.