Fa uns mesos, us demanàvem que compartíssiu amb nosaltres les cançons que us feien saltar del llit, riure d’alegria, ballar en el cotxe, cantar a la dutxa…

A poc a poc, entre tots, hem anat elaborant una llista de cançons i històries, que més que una “playlist”, és un himne:

L’Himne de la Tribu Munani.

La nostra companya i mestra de 1r i 2n de primària Anabel, comparteix avui en el blog per què la seva cançó forma part d’aquesta llista.

COLOR ESPERANÇA
Quan jo era un poc més joveneta que ara, no fa tant, una cançó sonava molt a la ràdio que jo escoltava cada dia. Era una cançó d’aquestes que jo li dic de “subidón”, d’aquestes que quan les escoltes, especialment si estàs un poc desanimat, te fan carregar piles. Es deia “Color esperanza” i no me cansava de sentir-la.
Jo vaig crèixer, la vida va anar passant i darrera aquesta varen venir d’altres, deixant-la un poc oblidada al calaix dels records.

Però quan ens varen dir de proposar cançons per a la llista d’Arimunani, tot d’una me va venir al cap una altra vegada.

Per si un cas, la vaig tornar a sentir no fos cosa que digués qualque cosa que no fos adequada, però la meva sorpresa va ser que no. Que més que mai aquesta cançó podria haver nascut amb nosaltres i per a nosaltres. 
En Diego Torres (autor de la cançó) no ho sabia, però estava fent un petit himne munani…

  • “Saber que se puede”… 

I tant! Quants de mestres i professionals del món de l’educació sabem que es poden fer les coses d’una altra manera, que amb esforç i il·lusió tot és possible, que és necessari mirar les coses des d’un altre punt, però…

  • “… querer que se pueda”… 

Aquí està el “quid” de la qüestió. La teoria és preciosa però sense voluntat i ganes d’intentar-ho tot queda en un no res, en un catàleg de bones intencions.

Moltes vegades, basta confiar més en tu mateix i amb tot el que et poden aportar els nins, que és moltíssim. 
Un exemple… No fa molt, fent sumes a l’hora de MicroAmbients, tres o quatre infants concentrats a una taula asseguts amb les seves feines. A una nina, quan li vaig proposar una suma un poc més difícil, de cop s’aixeca i se’n va unes passes més enfora. Inconscientment, el meu “resort” de mestra tradicional, que encara marca molt, li diu “Ei! Per què te’n vas? No has acabat…” i ella me contesta

“és que per pensar necessit moure-me”.

I tal qual, va fer una volteta, va tornar i va resoldre correctament la suma.
Podem permetre que les coses es puguin fer d’una altra manera? Aquesta nina (i tants d’altres) m’ho demostren dia a dia, hem de deixar i voler que es pugui fer…

  • “Quitarse los miedos, sacarlos afuera…”

… Saps que en tenim de pors! De tot tipus, però, especialment dins el món escolar: por a perdre el temps, por a no arribar on hem d’arribar, por al que se suposa que han d’aprendre segons l’edat que tenen…

Després d’un curs i un poc ja a Arimunani, crec que un gran remei contra aquestes pors és deixar-se sorprendre. Perquè respectar ritmes, deixar-los jugar i experimentar no vol dir que no avancin ni cresquin ni que estiguin perdent el temps.

Jugant és poden fer mil coses, experimentant descobreixes el món i les normes que el regulen. Respectant els seus ritmes veus com un dia descobreixen la necessitat de llegir un llibre que els interessa, que amb els nombres també es pot jugar i que aquelles baldufes que fan girar al pati poden tenir diferents puntes, rodar de diferents maneres, tenir diferents formes i que inclús tenen ganes de construir-ne de noves, malgrat això impliqui no només jugar sinó planificar materials, dissenys i proves, moltes proves.

  • “Pintarse la cara color esperanza”… 

No tenc molt clar quin color pot ser el color esperança, però jo el not moltes vegades a la cara. Perquè malgrat no tots els dies són ideals ni tot el que es prepara funciona, poder assistir a una Assemblea on són els mateixos nins els que s’aconsellen davant una situació problemàtica que han viscut al pati, veure com nins i nines que el curs passat no tenien gaire interés en qüestions més acadèmiques enguany estan ben entregats al seu aprenentatge, veure com un company es fa mal i a l’instant hi ha un bon grupet que l’acarona, el cuida i l’acompanya, veure com nins i nines que venien amb unes determinades dificultats ara comencen a sentir-se segurs i avançar perquè no es senten pressionats…

Sí, m’encanta el color esperança…

  • “Mirar al futuro con el corazón”

… Sempre ho intentam. Sigui aquí, sigui allà, a l’esperit munani el guia el cor… 

No crec que ho llegeixi mai, però vull donar les gràcies a en Diego Torres per la cançó. Sempre dic que no crec en les casualitats, que les coses passen per qualque cosa i aquesta cançó era per nosaltres. I gràcies Munanis tots pel que me feis aprendre cada dia. M’encanta pintar-me la cara de color esperança…

Així donem per finalitzada la llista de cançons de la Tribu Munani 2017. Si vols escoltar-les, ballar-les, cantar-les o necessites moure’t per pensar, pots accedir a la llista a través del nostre enllaç de Spotify:
https://open.spotify.com/user/arimunani/playlist/0xDtggpelkS0M3AqfijX9a

Moltes gràcies per compartir amb nosaltres un trosset de la teva història.
Deixa’ns en els comentaris a qui has tret a ballar amb la teva cançó preferida o si t’agradaria que féssim més llistes com aquesta en 2018.